Ficha del libro
×
![]()
LA NAVE DE LOS LOCOS. UNA ODISEA DE LA SINRAZÓN
UN VIAJE POR LOS ESPACIOS DE LA LOCURA EN VALENCIA, A LO LARGO DE SEIS SIGLOS, A TRAVÉS DE LA CIENCIA Y LAS ARTES
Editorial:
UNIV. DE VALENCIA
Plazo de entrega estimado:
Entre 3 y 5 días
Sinopsis
LA NAVE DE LOS LOCOS. UNA ODISEA DE LA SINRAZÓN. A partir de la metáfora que sintetiza el título se analiza la evolución de la concepción social de la locura en los más de seis siglos que separan el presente de la fundación del asilo edificado en la ciudad de Valencia en 1409. En la primera parte se estudia la etapa relacionada con los dos primeros centros, el Hospital de Inocentes y el Hospital General, periodo de casi quinientos años en el que los enfermos mentales permanecieron en un mismo emplazamiento urbano, con leves modificaciones arquitectónicas y pocos cambios en su gestión administrativa, en un régimen custodial invariable. La segunda se centra en el periodo contemporáneo, que se inició a finales del siglo XIX con el manicomio de Jesús, como paso previo a la inauguración del hospital psiquiátrico de Bétera, igualmente concebido desde la concentración marginal, que pronto quedaría desfasada al imponerse las nuevas políticas de intervención comunitaria que se aplican en la actualidad. Poco a poco irá desapareciendo la lógica de la exclusión, basada en el sanatorio, para integrar los servicios de salud mental dentro del sistema sanitario general y del organigrama de bienestar social, con una mayor intervención ciudadana en la rehabilitación psíquica integral. Desde entonces se ha trasladado a la calle el debate sobre la enfermedad mental y sus circunstancias condicionantes, reivindicándose recursos de prevención y reinserción comunitaria, con una creciente participación de la ciudadanía. También se irá dando un mayor protagonismo de los pacientes a través de asociaciones y colectivos que encuentran una recepción solidaria y su mejor altavoz mediático en el activismo cultural y la creatividad artística.A partir de la metàfora que sintetitza el títol, s'analitza la relació dialèctica entre bogeria i societat en els més de sis segles que disten de la fundació de l'asil edificat a la ciutat de València en 1409. En la primera part s'estudia l'etapa relacionada amb els dos primers centres, l'Hospital d'Innocents i l'Hospital General, període de quasi cinc-cents anys en què els malalts mentals van romandre en un mateix emplaçament urbà, amb lleus modificacions arquitectòniques i pocs canvis en les dependències administratives, amb un règim de custòdia invariable. La segona se centra en el període contemporani, que comença al final del segle XIX amb del manicomi de Jesús, com a pas previ a la inauguració de l'hospital psiquiàtric de Bétera, igualment concebut des de la concentració marginal, que prompte quedaria desfasat quan es van imposar les noves polítiques d'intervenció comunitària que s'apliquen en l'actualitat. A poc a poc va desapareixent la lògica de l'exclusió, basada en el sanatori, per a integrar els serveis de salut mental dins del sistema sanitari general i de l'organigrama de benestar social, amb una major intervenció ciutadana en la rehabilitació psíquica integral. Des de llavors, s'ha traslladat al carrer el debat sobre la malaltia mental i les circumstàncies que la condicionen, i es reivindiquen recursos de prevenció i reinserció comunitària, amb una creixent participació de la ciutadania. També es dona més protagonisme als pacients a través d'associacions i col lectius que troben una recepció solidària i el millor altaveu mediàtic en l'activisme cultural i la creativitat artística.